Reflexió final

Buscant per internet, altres coses, vaig trobar aquesta vinyeta de na Mafalda, que expressa molt bé els meus sentiments durant aquest semestre.

Record estar asseguda a les portes de la Universitat. Havia de decidir si em matriculava o no d’alguna assignatura del segon semestre. Estava cansada i una mica desil·lusionada.

Desprès de parlar amb ses al·lotes de secretària i alguns companys, ja tenia les coses una mica més clares. Em matricularia d’alguna assignatura, per no perdre el contacte, per no deixar-ho del tot.

Només tenia clar que si alguna assignatura em motivaria per seguir endavant, seria, junt a Representació Musical, la de Desenvolupament i Educació Socioemocional. Així que, finalment vaig matricular-me d’aquestes dos.

Ara puc dir: decisió encertada!!!!

Bé, el contingut de l’assignatura ja m’atreia per si mateix. Com vaig dir a la presentació, hi ha assignatures que donen resposta a moltes preguntes que em faig a jo mateixa, en tots els aspectes i, aquesta és una d’elles.

Ara sé que si la meva filla es va adaptar bé a l’escola, no ha set per ser la petita de 3 germans o perquè ja conegués el centre (que segurament ha ajudat) sinó perquè va esser un període planificat, escalonat, amb la presència de la seva figura d’afecció dins l’aula, pel seu caràcter i per les seves habilitats socials.

Ara entenc de quins components s’ha construït la meva resiliència.

Ara sé que les necessitats físiques, cognitives i emocionals dels infants es nodreixen de les relacions dins espais afectius, lúdics i d’aprenentatge.

Tenia moltes i bones expectatives sobre l’assignatura i estic contenta. He trobat el que buscava, el que esperava i sens dubte he profunditzat, desenvolupat o conegut molts altres coneixements sobre el vincle afectiu, tipologies de família, tipus de maltractament, d’emocions, de l’escola,.........d’habilitats que consider necessàries per a ser una bona mestra.

I no tan sols això, he gaudit. Som conscient que queden moltes coses per esbrinar, desenvolupar, millorar, aprendre i que, trobaré a faltar el diàleg i les aportacions dels meus companys a classe, impregnat de les seves vivències i sentiments.

Sí, ...................................com diu na Mafalda, LO HICE!!!!!!, però això no vol dir ACABAT, tot just COMENÇA una nova fase en el desenvolupament de la meva intel·ligència i competència emocional i social, sense presa, sense terminis d’entrega, que atabalin aquest procés.

Dos tipologies de família

A l’article “Retrato de dos modelos de familia” de G. Nardonne i M. Bolmida, s’explica la conducta de nens i adolescents, a partir de les tipus de relació i comunicació que es mantenen tant a nivell familiar com entre família i altres institucions socials. Els autors, busquen solucions a la desviació juvenil, analitzant les conseqüències que tenen en el desenvolupament de l’infant, els dos models més representatius de nucli familiar: l’hiperprotector i el democràtic-permisiu.  

Característiques de la família hiperprotectora: els pares resolen tots els problemes i satisfan qualsevol desig del fill. Mai no hi ha càstig per les coses mal fetes.

Característiques de la família democràtica-permisiva: els pares no exerceixen l’autoritat, és una relació simètrica. No hi ha càstig perquè es canvien les normes i límits segons convingui als fills.

Encara que pareixen dos models diferents, les conseqüències en el desenvolupament de l’infant seran molt similars. Ambdós models, impedeixen el desenvolupament de la responsabilitat, de la resolució de conflictes, de decisió, del sentit de la realitat i la capacitat per fer front a qualsevol situació adversa.   

Aquesta falta de normes i límits i de càstig, que buscava el benestar i la felicitat de la família, es traduirà en desconfiança dels fills cap els pares i el creixement de conductes inadequades. Els fills buscaran una nova estructura, amb valors i cultura diferents, que els aporti el sentiment de pertinença al grup del que formen part.

Tot això impedeix desenvolupar una bona autoestima i autoconcepte,  dificulta les relacions socials i en definitiva no permet que els nens arribin a ser persones autònomes i felices.  

Com ja es sabut, els extrems són perjudicials. S’haurà de buscar un model de família que combini el diàleg amb l’autoritat, les normes i límits amb el premi i el càstig, amb un nivell d’exigència adequat a l’edat, dins un clima afectuós. Totes aquestes estratègies englobades dins la disciplina inductiva permetran al nen construir la seva autonomía moral i actuar en coherència als seus propis valors. 

La resiliència

“ Pienso que todos tenemos la semilla de la resiliencia; de cómo sea regada depende su buen crecimiento”

Palabras de un adolescente de Nueva York. En Laura J. Hilton,  La voz de los jóvenes, Vol. 5, No.

3/1994. Ginebra, Suiza.

Des de fa molt temps s’ha buscat un terme per definir la capacitat d’alguns éssers humans per a superar condicions adverses i, a més a més, transformar-les en avantatges o estímuls per al seu desenvolupament  biològic, psicològic i social.

Així, del terme “invulnerabilitat” o “capacitat d’afrontar” plantejats per la investigadora E. Werner, hem arribat fins a resiliència. Aquesta paraula prové del llatí, resilio, que significa, tornar enrere, donar un salt o rebotar. El concepte, es va començar a utilitzar en física, i expressava la capacitat d’alguns materials per a recobrar la seva forma original després de ser sotmesos a una pressió deformadora.

Però, en 1972, Michael Rutter l’adopta per a les ciències socials per a referir-se a la "capacitat del ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i inclòs, ser transformades positivament por elles".

La resiliència implica dos components:

• Resistència enfront les adversitats, és a dir, capacitat per mantenir-se davant grans exigències i pressions
• Capacitat per aprendre de les derrotes i reconstruir-se creativament, transformant els aspectes negatius en noves oportunitats i avantatges.

Els primers estudis sobre resiliència es basaren en persones que havien viscut situacions límits, com per exemple dones maltractades, nens sense llar o persones confinades en camps de concentració, com Ana Frank. Uns altres estudis estudiaven els riscos, els traumes i la resiliència a nivell grupal.

Un dels estudis més importants per al desenvolupament del concepte de resiliència, és el realitzat per les investigadores Emmy Werner i Ruth Smith. Aquesta investigació realitzada, durant 32 anys a un grup de persones, va aportar dades essencials sobre resiliència, les condicions que l’afavoreixen i els processos de construcció.

Tant els estudis individuals com els epidemiològics van aportar un factor comú en totes les persones capaces de transformar-se positivament: és l’existència d’una persona que els havia acceptat de manera incondicional, tal com eren, independentment del seu caràcter, físic o passat. Altres factors favorables per a la construcció i desenvolupament de la resiliència són:

º    Característiques personals o individuals: temperament flexible, actiu, capacitat d’adaptació i competències relacionals i socials.

º    Factors de l’entorn (família, recolzament social i medi físic): La presencia d’adults accessibles, responsables i atents a les necessitats de nens i joves; existència normes i límits clars i d’expectatives apropiades a la seva edat,  que li proporcionin metes significatives que promoguin la seva autonomia; l’obertura d’oportunitats de participació: sense por a que els infants puguin cometre errors i la figura de l’adult com a referència per a la imitació. 

A aquesta mateixa conclusió va arribar uns dels pioners en l’estudi de la resiliència, Boris Cyrulnik, que desprès de passar per un camp de concentració i perdre als seus pares, va ser acollit per una família que li inculcà amor per la vida i la literatura.

Aquí vos deix una interessant entrevista a aquest neuròleg i psiquiatra, sobre resiliència.

Entrevista a Boris Cyrulnik from Quindrop on Vimeo.

La meva escola

“No se puede olvidar que la mejor aula estarà allí donde el alumno pueda aprender a ser y a vivir”

Blazquez: 1993, 346

“Llibertat de provar, equivocar-se, corregir on i amb qui, invertir curiositat, intel·ligència, emocions, d’apreciar els recursos infinits de les seves mans, de la seva vista, de la seva oïda, de les formes, dels materials, dels sons i dels colors: llibertat d’advertir com la raó, el pensament, la imaginació, cree una trampa ininterrompuda entre les coses i mouen i sacsegen el món”

Loris Malaguzzi

La meva escola és un lloc per a ser viscut i assumit com propi per tota la comunitat educativa: alumnat, professorat i famílies i que interactua permanentment amb el seu entorn natural i social. 

És un espai acollidor que possibilita una gran diversitat de comunicació, d’interralació personal i grupal, afavoridor o inhibidor d’actituds, d’aprenentatges i de comportament.

La meva escola és inclusiva, integradora i oberta, que entén la diversitat com a font de riquesa a nivell cognitiu, cultural, social i afectiu.

És una entitat democràtica, basada en valors com la solidaritat, el respecte envers els altres, la responsabilitat, la tolerància, el diàleg, la cooperació, l’autonomia, la participació i la creativitat.

Els nens són els protagonistes del seu aprenentatge. Són actius i capaços d’aprendre i solucionar problemes. La meva escola afavorirà el seu desenvolupament integral partint de les característiques, possibilitats, peculiaritats, coneixements, vivències i ritmes de cadascú, fomentant l’acceptació d’un mateix i fent créixer la seva autoestima i autonomia.

Per això, serà una escola en propostes metodològiques que permeten al nen construir el seu aprenentatge, buscant, experimentant, descobrint, repetint, provant, equivocant-se, creant, manipulant, reconstruint, activament.

Amb activitats globalitzadores que tinguin interès i significat per a ells, que permetin l’experimentació, el joc i la interacció social i física, sempre en consonància amb el desenvolupament evolutiu.

Per tot això, és una escola que ofereix gran riquesa de materials i instruments, espais que convidin a l’observació, situacions que promoguin el llenguatge, la representació, les emocions y les relacions, sense oblidar que els contextos quotidians són una via privilegiada per a desenvolupar aquesta activitat.

És una escola que interpreta la interacció com un potencial educatiu indiscutible si es desenvolupa en un clima d’afecte i seguretat, amb estabilitat en les referències (mitjançant la continuïtat dels mestres o tutors en un mateix cicle), amb interaccions personalitzades nen-adult, activitats conjuntes entre iguals i supervisades per un adult que afavoreixin relacions constructives i que ajudin a superar conflictes.

En definitiva, es tracta d’una escola que permet el desenvolupament integral de l’infant, mitjançant el joc, activitats globalitzadores i significatives, que potenciïn  l’autonomia personal, la interacció, la col·laboració i el respecte entre els nens, en un ambient acollidor i segur, on participen escola i família per igual.

Com vaig comentar a la primer activitat d’aquesta assignatura, crec que el desenvolupament emocional s’ha de posar per damunt de certs continguts curriculars. 

Així, sobre la base de

aprendre a ser i aprendre a viure junts,

podem començar a

aprendre a aprendre i aprendre a fer.

La Caixa de Convivència

La caixa de convivència ofereix activitats per a treballar diferents aspectes que intervenen en la convivència. Conté activitats pels diferents nivells d’infantil i primària, què treballen competències bàsiques com la competència social, comunicativa, social i ciutadana, aprendre a aprendre, d’iniciativa i autonomia, coneixement i interacció amb el món físic, etc. Si voleu visitar-la, clickau  AQUI  

De totes les activitats que ofereix la Kxa, per a treballar diferents aspectes que intervenen en la convivència, he triat

 El tren de les emocions.

Per què l’he triat

M’agrada aquesta activitat perquè a banda de treballar les emocions, és desenvolupen moltes competències bàsiques. A més a més, es treballa amb tot el grup a la vegada.

És una activitat senzilla, que necessita pocs materials per dur-se a terme, però a la vegada pot desenvolupar-se i canviar-se segons les necessitats. Per exemple:

Es poden intercanviar els papers que fan els infants.

Encara que inicialment es pot començar per tres emocions, aquestes és poden anar canviant i ampliant.

També hi ha la possibilitat que els nens portin de casa fotos o retalls de revistes on hagin trobat l’expressió d’una determinada emoció i aferrar-les a vagons fets amb paper, per tenir una referència visual (pot ser molt útil per alguns nens).

Un altre dels aspectes que m’agrada és que permet el moviment dels nens. També aprenen a esperar el seu torn i adaptar-se a les normes.

Aspectes a treballar amb aquesta activitat

Amb aquesta actividad es pretèn que els nens puguin coneixer les pròpies emocions i també reconeixer les dels altres.

Així mateix es treballen les seguents competències bàsiques: comunicativa, d’iniciativa i autonomia, d’aprendre a aprendre i social i ciutadana.

En el mateix ordre es desenvolupen continguts com saber reconeixer i expressar emocions, prejudicis, comunicació, discriminació i es desenvolupen habilitats cognitives i habilitats socials.

En què consisteix.

Es divideix la classe en dos grups:

Un dels grups formarà els vagons del tren.  Cada vagó estarà format per 2 o 4 alumnes i, representarà una emoció. En aquest cas: 1r vago: content/a, 2on vagó: trist/a i 3r vagó: enfadat/ada.

L’altre grup representaran els viatgers. Cada alumne viatger durà una targeta amb una situació que representi una emoció de les dels vagons.

El tren circularà i en sentir un xiulet s’aturarà. Cada persona que viatja tindrà l’oportunitat de pujar al tren una vegada en cada estació. Explicarà a les persones del vagó la seva situació i si reconeixen i coincideixen les seves emocions amb les que transporta el vagó, la deixaran pujar, sinó haurà d’esperar a l’altra estació.

Quan totes les persones viatgeres hagin aconseguit pujar al tren, aquest s’aturarà i comentarem en grup i per vagons, quines persones han deixat pujar i quines no i el perquè.

Materials per a dur-la a terme

El material necessari consisteix:

º    Fitxes d’emocions i de situacions que representin aquestes emocions. 

º    Un xiulet.

Pràctica període d'adaptació

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

Crec que la mestra no ha donat una resposta molt adequada. Si bé es cert, que ella també a d’adaptar-se dins aquesta nova situació, jo hauria triat unes altres paraules per comunicar el mateix a la mare. Els pares han de tenir confiança no només en el centre, sinó en l’educadora en qui recau l’atenció i cura del seu fill. Jo, en aquest cas, recordaria  o explicaria (si no s’ha fet abans amb les reunions pertinents) a la mare, la importància d’aquest període i les raons que sustenten dur-lo a terme de la manera en que s’està fent. 

Entre poc i massa, sa mesura passa

He trobat aquests vídeos que desenvolupament els conceptes de pares sobreprotectors i permisius.

El període d'adaptació

Definició.

L’adaptació és el cami que cada nen viu en el pla dels sentiments (afectius, socials o intel·lectuals), valorant el què suposa la separació de la familia i allò que l’ingrès a l’escola li pot oferir.

És un procés mitjançant el qual el nen elabora emocionalment els avantatges i els inconvenients que suposa la deparació de la família, fins a arribar voluntariament a una acceptació interna d’aquesta separació. 

Perquè és un dels moments crucials i estratègics?

Quan l’infant entra a l’escola per primera vegada, es produeix la separació dels seus progenitors, i per tant de la figura amb qui ha establert el vincle afectiu, que li proporciona benestar i seguretat. Ambos ambients estan formats per codis, relacions, espais, materials i persones diferents.

El nen ha de trobar un nou paper dins un espai més gran, desconegut, amb nous adults i un gran nombre d’infants, amb qui haurà de relacionar-se, compartir, esperar, cooperar, etc. Ajustar-se a aquests canvis espacials, d’horaris, de noves relacions i rols, és un procés que el farà madurar,  incrementar l’autonomia personal i la socialització.

El període d’adaptació és fonamental per l’alumne, atès que la seva actitud davant l’escola, davant les relacions socials, els aprenentatges, a través de tota l’escolarització, dependrà en molta mesura, de com assimili aquest procés.

 Perquè s’inverteixen una gran quantitat d’energies?

El periode d’adaptació implica una adaptació en varies direccions, els nens, l’educador i els pares.

Els pares també poden sentir-se angoixats, per la separació dels fills. Sorgiran temors i dubtes envers l’escola, l’educador, que poden fer sorgir un sentiment de culpabilitat.

La separració provocarà en els nens inseguretat, por, angoixa que mostraran mitjançant diverses manifestacions, entre altres: no control d’esfíters, falta de son, nerviosisme, depresió, plor, aferrar-se a un objecte personal……), amb una intensitat, duració o modalitat diferent. Per tant, necessitaran comprensió, ajuda i afecte individualitzats, que el mestre haurà de donar, tot seguint amb el compliment de les normes i rutines escolars.  A més a més, cal tenir present que cada nen té un caràcter, unes vivències, costums, edat i nivell de desenvolupament diferent.  

Els nens establirant un nou vincle amb el mestre, en el que recaurant moltes de les funcions que exercien els pares. Al mateix temps, hauran de transmetre als pares confiança, com a responsables de l’atenció de les necessitats dels seus fills i en la manera de donar-les.

Podem establir regles de funcionament per a aquest període?

La importància d’aquest periode requereix la seva adequada planificació.

Atès que els pares juguen un paper molt important en aquest periode, els dies previs a l’inici escolar es duran a terme entrevistes i reunions amb els parres, amb diverses finalitats:

-ensenyar les instal·lacions del centre i el projecte educatiu.

-coneixer l’equip docent i especialment, el tutor de l’infant.

-explicar la importancia del periode d’adaptació i com es durà a terme.

-en l’entrevista personal amb cada familia es recopilarà informació sobre el nen i ajudarà a coneixer-se mutuament.

D’altra banda, una entrada escalonada dels nens que formaran el grup, permet que es coneguin poc a poc i rebre una atenció més individualitzada i efectiva per part del mestre. La companyia dels pares, el primers dies, compartint l’espai i el temps, permet als nens agafar confiança. L’horari reduït facilita l’adaptació i la comprensió i acceptació del temps que es passa separat de la familia. També s’aprofitarà per introduir les rutines que es duran a terme durant tot el curs escolar.

En aquest periode és molt important que els nens coneguin tots els espais del centre i els seus materials, comencin a relacionar-se amb els seus companys i l’educador i que l’ambient sigui acollidor i afectuòs, per tal de transmetre als nens que aquell lloc també és segur, encara que estiguin separats dels seus pares.

A mode d’exemple, les activitats inicials que poden ajudar a conquerir aquests objectius són:

Conèixer i familiaritzar-se amb tots els espais del centre. Si és possible, els nens han de visitar les instal·lacions abans de començar les classes.

Dividir la classe en racons d’activitat, perquè responen a la diversitat de necessitats; s’adapten a l’heterogeneïtat dels infants; no tenen implícita cap norma o obligació i afavoreixen: l’autonomia, voluntat i responsabilitat.

Els contes, cançons, jocs i objectes grupals transicionals, són un bon mitjà per iniciar el procès de socialització.

Així mateix, es molt important oferir una actitud que afavoreixca i faciliti l’adaptació.

Què és allò que no hauríem de fer mai?

-          Mostrar angoixa, por, inseguretat als nens

-          Premiar amb llaminadures o altres

-          Allargar les acomiades

-          Comparar als nens

-          No donar la importància que té.

L’educadora es va equivocar o va fer bé donant-li aquesta resposta?

Des del meu punt de vista no és una resposta correcta. Encara que, en el dia a dia, realitzin moltes tasques que podrien pertanyer a altres adults, el mestre té una professió i rol determinat i ha d’intentar mantenir-se dins aquests límits. Així, per exemple, si un nen necessita consol, li proporcionarà, però això no vol dir que sigui psicòleg.  Els mestres no poden assumir ni tenen  els coneixements d’altres professionals especialitzats, ni tampoc la seva funció és la de ser pares.  

Dueño de mis emociones

Voldria compartir aquesta poesia de OG MANDINO, què tal vegada pugui servir com a estratègia per a regular les emocions:


DUEÑO DE MIS EMOCIONES


Hoy seré dueño de mis emociones.
Si me siento deprimido, cantaré.
Si me siento triste, reiré.
Si me siento enfermo, redoblaré mi trabajo.
Si siento miedo, me lanzaré adelante.
Si me siento inferior, vestiré ropas nuevas.
Si me siento inseguro, levantaré la voz.
Si siento pobreza, pensaré en la riqueza futura.
Si me siento incompetente, recordaré éxitos del pasado.
Si me siento insignificante, recordaré mis metas.


Hoy seré dueño de mis emociones.


Si se apodera de mí la confianza excesiva, recordaré mis fracasos.
Si me siento inclinado a entregarme con exceso a la buena vida, recordaré hambres pasadas.
Si siento complacencia, recordaré a mis competidores.
Si disfruto de momentos de grandeza, recordaré momentos de vergüenza.
Si me siento todopoderoso, procuraré detener el viento.
Si alcanzo grandes riquezas, recordaré una boca hambrienta.
Si me siento orgulloso en exceso, recordaré un momento de debilidad.
Si pienso que mi habilidad no tiene igual, contemplaré las estrellas.


En definitiva, hoy seré dueño de mis emociones.

Una de tantes definicions de família.

Jo definiria o entenc la família com el conjunt de persones que conviuen juntes, unides per un vincle afectiu, ja sigui amb algun tipus de figura legal o no, i/o consanguinitat. 

Queda palès que, avui dia, trobem una gran varietat de tipus de famílies en relació al tipus “tradicional” (matrimoni més fills) d’anys enrere: famílies monoparentals, d’homosexuals, famílies d’acollida, adoptives, de avis amb un fill i net,  parelles separades, viudes, etc......, per aquest motiu crec necessari remarcar que la unió es basa en un vincle afectiu, que neix de les necessitats personals, sense importar els llaços de sang o figures legals com el matrimoni o parelles de fet. D’altra banda, la consanguinitat, emmarca a aquells parents que, sense compartir habitatge, són part fonamental d’aquesta família nuclear. Em refereixo a família extensa, és a dir, els avis, oncles, ties, cosins.

Però a aquesta definició falta un aspecte important: la família és una estructura social. La Declaració Universal dels Drets Humans la defineix com l’element natural i fonamental de la societat. És el grup social bàsic, creat per vincles de parentesc, que ens cria, ens forma com a persones establint valors morals i que ens dóna seguretat, protecció, companyia, socialització i ens orienta en el nostre desenvolupament humà.

Un altre factor a tenir en compte és el temps: els membres d’una família han de compartir no tant sols l’espai, sinó el temps. Cal recordar què, la família extensa, a més dels vincles de sang, necessita d’aquest temps i què compartir un espai, sense la interrelació dels seus membres, no permet dur a terme les funcions bàsiques d’aquesta institució.

Per tant, la definició final quedaria així:

La família és l’estructura social bàsica, formada per un grup humà, sota vincles afectius i/o consanguinis que comparteix un espai i un temps, que compleix les funcions de satisfer les necessitats bàsiques dels seus membres, proporcionant seguretat i protecció, orientant en el desenvolupament humà i  mediant com a model de referència per a la incorporació de l’individu a la societat. 

L’origen de les emocions a través de Baby Human

Baby Human Sentirr

Aspectes interessants

- Les emocions són la primer eina de comunicació

- Els nadons poden reconèixer les emocions en altres persones.

 Nous coneixements

- Calendari emocions: Les emociones bàsiques estan presents des del naixement. Poc a poc van evolucionant i ja cap als 3 mesos apareix el somriure social. Els nadons comencen a interpretar veu i expressions. Cap als 6 mesos, l’exploració de l’entorn, dóna un nou coneixement a les emocions, ajudant a la seva regulació. Prop de l’any, el nadó ja reconeix les faccions o expressions de la cara dels adults, sense veu. Envers els 18 mesos el nen pren consciència de sí mateix. Aquesta autoconsciència, permet el sorgiment de les emocions socials o morals, tals com l’orgull, la culpa, la vergonya, etc.

- El punt de partida pel desenvolupament de les emocions es el vincle afectiu.

- El reconeixement de les emociones en altres persones, es produeix abans si estan davant una dona. Inclòs, associen abans, la veu i les expressions d’una dona desconeguda que la del seu pare. 

- El comportament del nen depèn del seu caràcter i temperament. Les estratègies que el nen utilitza per fer front a les emocions, també depèn del caràcter. Els pares actuen d’una manera o d’una altra segons aquest. 

Aspectes susceptibles de debat 

A més a més dels pares, primeres persones adultes que guien al nadó, els germans o iguals també juguen un paper important en el desenvolupament emocional. 

Funció de les emocions morals

Les emocions morals com la vergonya o la culpa, tenen un important paper en el desenvolupament emocional del nen. Ajuden a desenvolupar la consciencia i el sentit de responsabilitat social. A més a més, regularan el comportament dels nens envers els altres, la societat. 

Reflexió global

Aquest vídeo mostra com des del naixement, els nadons tenen la capacitat de sentir. Però les primeres emocions, són involuntàries, actes reflexes. Encara que, el nen arribi al món amb moltes emocions, en un principi només podrà expressar les anomenades bàsiques: alegria, sorpresa, frustració i ira. Abans que es desenvolupi el llenguatge, les emocions actuen com la primer eina de comunicació.

El punt de partida pel desenvolupament de les emocions, es la relació amb la mare (vincle afectiu segur). Les relacions o interaccions amb els pares són fonamentals en el món de les emocions. Però aquest desenvolupament emocional també depèn del temperament dels nens. Encara que el caràcter dels nens sigui igual als 4 mesos que als 9 i als 24 mesos, no té perquè ser permanent, es pot canviar segons les reaccions de l’entorn. No tots els nens responen igual davant una petició o situació, ni presenten les mateixes estratègies per fer-li front, aquestes reaccions estaran determinades pel seu temperament. Els pares, actuen d’una manera o l’altra segons aquest caràcter.

A mida que el nen creix, s’afegeixen a les emocions bàsiques, tota una gama d’emocions, que a més a més, l’infant serà capaç de reconèixer en altres persones, començant, per la persona amb qui hagi establit el primer vincle afectiu (la mare). També sorgiran les emocions morals, quan els nens comencen a prendre consciència de sí mateixos.

En conclusió, durant els primers anys de vida, es produeixen notables canvis en els infants. Junt als avanços cognitius, psicomotors i lingüístics, es desenvolupen també les emocions i la capacitat per a regular-les. En tots aquests aspectes, el desenvolupament està plegat al calendari i característiques de cada nen, però mitjançant estímuls adequats podem potenciar, facilitar, fomentar o guiar per a desenvolupar aquestes capacitats o habilitats al màxim. 

En totes aquestes habilitats, juga un paper fonamental, la figura del vincle afectiu. És una de les emocions més profunda i interpersonal, que s’estableix amb les persones més importants i significatives i que aporta seguretat. Aquesta relació pot ésser segura, és a dir, basada en la confiança, la seguretat i les emocions positives i; insegura o ansiosa, quan es combinen respostes correctes amb erràtiques i/o fredes. A més a més, aquest vincle, tendrà repercussions en les futures relacions.

Les emocions, que en un principi responen a necessitats fisiològiques, esdevenen cada vegada més intenses i complexes i marcades per les característiques individuals i de l’entorn. Com ja s’ha dit, les noves capacitats cognitives i lingüístiques i la maduració, permeten el desenvolupament de l’empatia, l’orgull, la vergonya o la culpa. Però, el sorgiment d’aquestes emocions, pot necessitar de l’ajuda educativa perquè els infants puguin entendre i predir millor la conducta i estats dels adults o altres infants, o expressar i controlar les seves emocions i conductes.

Aquest avenç en la comprensió i regulació emocional junt amb la interacció social, permeten el desenvolupament de l’autoconcepte i l’autoestima. El primer, depèn més del desenvolupament cognitiu, però la consciència que es té d’un mateix, es va construint sobre els èxits i fracassos, l’opinió o valoracions dels altres, les comparacions. Per aquest motiu, per a desenvolupar una autoestima i autoconcepte global i objectiu haurem de fer valoracions individuals, sense comparacions, sobre la base de les capacitats i avenços de cada infant.

Com ja s’ha comentat, en el desenvolupament de les emocions, juga un paper fonamental les relacions. La interacció social amb iguals es desenvolupa des dels primers moments del desenvolupament, mitjançant el joc. La importància del joc en grup s’incrementa a lo llarg de la infància. Abans dels 2 o 3 anys, els nens juguen en grups petits, generalment parelles i no mostren preferències de gènere, però a partir d’aquesta edat, els nens comencen a jugar en grups més nombrosos i a expressar preferència per a jugar amb companys del mateix sexe i comencen a establir relacions d’amistat. Aquest conjunt de relacions, interaccions i coneixement d’un mateix, també inclou i fa possible, el desenvolupament de conceptes i conducta morals.

Estratègies educatives en l’alquímia de les emocions.

De totes les estratègies aportades en aquest capítol, les frases més significatives per jo i que em serveixen dia a dia, i per tant, m’agradaria traslladar als nens són aquestes:

 

“Amar es la emoción madre. De ella se pueden desprender todas las demás y enriquecerse o empobrecerse en función de su textura, forma y color”

Sens dubte, l’amor és l’emoció mare. Com ja he comentat, sense amor no podrien existir moltes altres emocions. També crec que segons l’amor o vincle que establim amb una altra persona, les emocions que sorgeixin variaran. Si una persona que estim molt em fa alguna cosa injusta sentiré molta ràbia, tristor. En canvi, si em fes el mateix una persona amb la qual la relació no es tant forta, la ràbia pot ser més tènue o convertir-se en un altre emoció.

“Preguntarnos que nos aporta la situación que estamos viviendo. Las crisis o los momentos difíciles son momentos de cambio, de aprendizajes importantes, aunque sean duros.”

La segona frase, ben certa, m’agrada perquè és una bona filosofia de vida. Davant l’adversitat, hem de buscar sempre el costat bó, treure les coses positives. Encara que la situació sigui irreparable, segur que podem fer un aprenentatge positiu. Aquesta manera de pensar, m’ha acompanyat durant la meva malaltia i realment he pogut treure coses bones d’aquest procés. Si que va ser dur, però vaig aprofitar, valorar o adonar-me’n de coses, que d’altra manera no m’hagués parat a pensar.

“Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor.

La tercera frase, l’he triat perquè amaga la mateixa filosofia que l’anterior.  L’ humor, la ironia, canvia la gravetat de les coses. A més a més, és cert, que quan un fa les coses amb alegria, aquestes pareixen més fàcils. A això, hem d’afegir, saber riure d’un mateix. Crec que posar humor a la vida és una bona eina per fer front a l’adversitat. Un exemple molt clar, el trobem al llibre “Quiet”, de Marius Serra, on la ironia, ajuda a la família a fer front a l’adversitat que suposa la malaltia greu del seu fill.

Emocions, família i escola

Vaig una mica endarrerida amb aquestes feines, però en aquest moment vull parlar d’una emoció i de la relació amb la família i l’escola. Ja he comentat en altres entrades que les emocions depenen molt de les vivències de cadascun. Pens que el diàleg família-escola ha d’esser fluït i sincer i amb ambdues direccions. No es tracta de contar-ho tot, però sí aquelles situacions especials, ja siguin bones o dolentes o, aquelles que, surten de la quotidianitat i poden afectar el comportament dels nens. Almenys, el meu home i jo, així ho feïm i crec que el resultat sempre ha set beneficiós, tant per als meus fills com per a naltros o els mestres. 

Fa uns dies que ha mort el meu pare. L’estimava, l’estim molt. Com jo, els meus fills. Tenien una molt bona relació amb es “güelo”. De fet, aquest any passat vam viure a casa seva mentre jo rebia tractament.  D’altra banda, el meu pare sempre havia tingut molt de feeling amb els infants i per tant el vincle existent era fort i segur.

Sabia que comunicar als meus fills aquesta noticia seria un moment difícil. Quan el meu pare va empitjorar en la seva malaltia vaig començar a preparar el terreny. En un primer moment, els nens sabien que anava a l’hospital per a veure’l. Pocs dies després el meu home i jo els vàrem dir que estava molt, molt malalt. Ràpidament, el meu fill gran, té 9 anys, va preguntar: Però no es morirà, no? Bé David, ningú sap quan es morirà i es güelo pren tots els medicaments que li donen els metges, però està molt, molt malalt. Té molta febre i una infecció molt grossa.

Era evident que el güelo moriria d’un moment a l’altra, tenia càncer i ja no podia lluitar més del que ho havia fet, però per diverses raons, no podia donar una explicació tant rotunda.  Per tant, vàrem intentar donar explicacions senzilles, però a la vegada, quan més fidels a la realitat millor.

A casa, hi havia un ambient tens. Encara que, davant els nens un intenta estar el més calmat possible, en aquestes situacions, les emocions són difícils de controlar.

Com en altres ocasions, estava ben segura, que podia comptar amb el suport de l’escola,  ja fos per a demanar consell com per a vigilar els nens. Vaig parlar  amb les mestres dels dos petits, per explicar  tot el que estava passant. Així, si veien algun comportament estrany en els infants, sabrien per quin motiu podria ésser i com ajudar-los.

Pocs dies després, moria el meu pare. Quan vaig comunicar la noticia als meus fills, els meus ulls estaven plens de llàgrimes i ells varen quedar callats, pensatius. No volia plorar desconsoladament davant ells, però tampoc amagar els meus sentiments.  Na Paula, té 4 anys, va ser la primera que va expressar el seu dol: plorant deia,  “echo de menos al güelo”. Si, és molt petita, però ja sap que vol dir que una persona es mor, ja no la podrà tornar a veure mai més. Els dos nens estaven més tancats. Això em preocupava, sabia que entenien perfectament la situació i que estaven desconsolats, però no ho expressaven. Els hi vaig dir que si a l’escola tenien ganes de plorar o qualsevol altra sentiment, que ho expliquessin als mestres, o inclòs a un amic. Per descomptat ho vaig comunicar als mestres.

El primer que va fer en Jordi en arribar a l’escola va ser dir-ho a la seva mestra. Finalment a la tarda, va rompre a plorar i a expressar que enyorava a l’avi.  En David,  encara que feia moltes preguntes (sempre les fa, sobre qualsevol tema), seguia sense expressar els seus sentiments, encara que la seva careta i els seus ulls ho deien tot. David, vaig dir-li, si vols plorar, plora. Es papa, jo, sa güela, els tius,.... tots plorem, perquè estimem molt al güelo i l’enyorem. Si plores, podràs quedar més tranquil. Finalment va poder plorar i després em va dir: mami, ara estic millor.

La mestra d’en Jordi em va proporcionar uns contes relacionats amb aquest tema.

Aquí us deixo els títols, per si algú els necessita en alguna ocasió. A mi m’han ajudat com a mare, però també poden ésser molt útils com a mestra.

BONA NIT, AVI! Roser Bausà i Carme Peris. Ed. Lóguez. 2004

ET TROBO A FALTAR. Paul Verrept. Ed. Juventud, SA. 2000

NO T’OBLIDO. Jennifer Moore-Mallinos. Ed. Edebé, 2006. En aquest cas es tracta de la mort d’una mascota, però pot traslladar-se a la mort d’un ésser humà.

També em va donar un document realitzat per l’EOEP d’Eivissa i Formentera:  que conté un conjunt de  pautes per ajudar als nens en aquest procés de dol, començant per l’ajuda a un mateix. Em va proporcionar molta ajuda. D’una banda, va donar conformitat a les pases seguides i, d’altra banda, va aportar informació nova i d’utilitat. Amb el permís de les persones interessades, aquí vos adjunt el link del document, perquè pens que pot ésser útil per a qualsevol persona.

ORIENTACIONS PSICOPEDAGÒGIQUES A TENIR EN COMPTE EN EL PROCÉSDE DOL.

Gràcies a tots!!!!!!

El so de les emocions

Buscant una mica més sobre emocions, he trobat aquest reportatge de Redes 2.0. Eduard Punset entrevista al neurocientífic i professor de psicologia de la música, Stefan Koelsch, per esbrinar quin tipus d’emocions ens evoca la música.

Definició d'emoció

Buscava una definició d’emoció per contestar aquesta activitat i he trobat aquesta frase tant interessant:

"Casi todo el mundo piensa que sabe qué es una emoción hasta que intenta definirla. En ese momento prácticamente nadie afirma poder entenderla"

(Wenger, Jones y Jones, 1962, pg. 3). Mariano Chóliz (2005): Psicología de la emoción: el proceso emocional 

Finalment he triat una definició de Rafael Bisquerra, del llibre Educación emocional y bienestar (2000):

       

“las emociones son reacciones a las informaciones que recibimos en nuestras relaciones con el entorno. La intensidad está en función de las evaluaciones subjetivas que realizamos sobre cómo la información recibida va a afectar a nuestro bienestar. En estas evaluaciones subjetivas intervienen conocimientos previos, creencias, objetivos personales, percepción de ambiente provocativo, etc. Una emoción depende de lo que es importante para nosotros”

  

M’agrada aquesta definició per què inclou el bagatge personal de cadascú. Jo les definiria com un procés mitjançant el qual, busquem restablir l’equilibri intern cap el benestar, davant un esdeveniment ja sigui intern o extern. Així, aquest procés, es manifesta de diverses maneres. Unes vegades inconscient o involuntàriament, com les respostes conductuals i fisiològiques. Per posar un exemple, la taquicàrdia davant una situació que ens fa por. S’afegiran, després,  respostes cognitives, que ens ajudaran a conèixer, controlar o regular les emocions per actuar. Aquest component, producte del desenvolupament està, també fortament influenciat per les nostres pròpies vivències. Seguint en l’exemple anterior, el desenvolupament cognitiu, la maduresa, haver viscut una experiència similar, conèixer la situació, ens canviarà totalment l’emoció que experimentem i la forma d’actuar davant la mateixa situació.