La resiliència

“ Pienso que todos tenemos la semilla de la resiliencia; de cómo sea regada depende su buen crecimiento”

Palabras de un adolescente de Nueva York. En Laura J. Hilton,  La voz de los jóvenes, Vol. 5, No.

3/1994. Ginebra, Suiza.

Des de fa molt temps s’ha buscat un terme per definir la capacitat d’alguns éssers humans per a superar condicions adverses i, a més a més, transformar-les en avantatges o estímuls per al seu desenvolupament  biològic, psicològic i social.

Així, del terme “invulnerabilitat” o “capacitat d’afrontar” plantejats per la investigadora E. Werner, hem arribat fins a resiliència. Aquesta paraula prové del llatí, resilio, que significa, tornar enrere, donar un salt o rebotar. El concepte, es va començar a utilitzar en física, i expressava la capacitat d’alguns materials per a recobrar la seva forma original després de ser sotmesos a una pressió deformadora.

Però, en 1972, Michael Rutter l’adopta per a les ciències socials per a referir-se a la "capacitat del ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i inclòs, ser transformades positivament por elles".

La resiliència implica dos components:

• Resistència enfront les adversitats, és a dir, capacitat per mantenir-se davant grans exigències i pressions
• Capacitat per aprendre de les derrotes i reconstruir-se creativament, transformant els aspectes negatius en noves oportunitats i avantatges.

Els primers estudis sobre resiliència es basaren en persones que havien viscut situacions límits, com per exemple dones maltractades, nens sense llar o persones confinades en camps de concentració, com Ana Frank. Uns altres estudis estudiaven els riscos, els traumes i la resiliència a nivell grupal.

Un dels estudis més importants per al desenvolupament del concepte de resiliència, és el realitzat per les investigadores Emmy Werner i Ruth Smith. Aquesta investigació realitzada, durant 32 anys a un grup de persones, va aportar dades essencials sobre resiliència, les condicions que l’afavoreixen i els processos de construcció.

Tant els estudis individuals com els epidemiològics van aportar un factor comú en totes les persones capaces de transformar-se positivament: és l’existència d’una persona que els havia acceptat de manera incondicional, tal com eren, independentment del seu caràcter, físic o passat. Altres factors favorables per a la construcció i desenvolupament de la resiliència són:

º    Característiques personals o individuals: temperament flexible, actiu, capacitat d’adaptació i competències relacionals i socials.

º    Factors de l’entorn (família, recolzament social i medi físic): La presencia d’adults accessibles, responsables i atents a les necessitats de nens i joves; existència normes i límits clars i d’expectatives apropiades a la seva edat,  que li proporcionin metes significatives que promoguin la seva autonomia; l’obertura d’oportunitats de participació: sense por a que els infants puguin cometre errors i la figura de l’adult com a referència per a la imitació. 

A aquesta mateixa conclusió va arribar uns dels pioners en l’estudi de la resiliència, Boris Cyrulnik, que desprès de passar per un camp de concentració i perdre als seus pares, va ser acollit per una família que li inculcà amor per la vida i la literatura.

Aquí vos deix una interessant entrevista a aquest neuròleg i psiquiatra, sobre resiliència.

Entrevista a Boris Cyrulnik from Quindrop on Vimeo.