Reflexió final

Buscant per internet, altres coses, vaig trobar aquesta vinyeta de na Mafalda, que expressa molt bé els meus sentiments durant aquest semestre.

Record estar asseguda a les portes de la Universitat. Havia de decidir si em matriculava o no d’alguna assignatura del segon semestre. Estava cansada i una mica desil·lusionada.

Desprès de parlar amb ses al·lotes de secretària i alguns companys, ja tenia les coses una mica més clares. Em matricularia d’alguna assignatura, per no perdre el contacte, per no deixar-ho del tot.

Només tenia clar que si alguna assignatura em motivaria per seguir endavant, seria, junt a Representació Musical, la de Desenvolupament i Educació Socioemocional. Així que, finalment vaig matricular-me d’aquestes dos.

Ara puc dir: decisió encertada!!!!

Bé, el contingut de l’assignatura ja m’atreia per si mateix. Com vaig dir a la presentació, hi ha assignatures que donen resposta a moltes preguntes que em faig a jo mateixa, en tots els aspectes i, aquesta és una d’elles.

Ara sé que si la meva filla es va adaptar bé a l’escola, no ha set per ser la petita de 3 germans o perquè ja conegués el centre (que segurament ha ajudat) sinó perquè va esser un període planificat, escalonat, amb la presència de la seva figura d’afecció dins l’aula, pel seu caràcter i per les seves habilitats socials.

Ara entenc de quins components s’ha construït la meva resiliència.

Ara sé que les necessitats físiques, cognitives i emocionals dels infants es nodreixen de les relacions dins espais afectius, lúdics i d’aprenentatge.

Tenia moltes i bones expectatives sobre l’assignatura i estic contenta. He trobat el que buscava, el que esperava i sens dubte he profunditzat, desenvolupat o conegut molts altres coneixements sobre el vincle afectiu, tipologies de família, tipus de maltractament, d’emocions, de l’escola,.........d’habilitats que consider necessàries per a ser una bona mestra.

I no tan sols això, he gaudit. Som conscient que queden moltes coses per esbrinar, desenvolupar, millorar, aprendre i que, trobaré a faltar el diàleg i les aportacions dels meus companys a classe, impregnat de les seves vivències i sentiments.

Sí, ...................................com diu na Mafalda, LO HICE!!!!!!, però això no vol dir ACABAT, tot just COMENÇA una nova fase en el desenvolupament de la meva intel·ligència i competència emocional i social, sense presa, sense terminis d’entrega, que atabalin aquest procés.

Dos tipologies de família

A l’article “Retrato de dos modelos de familia” de G. Nardonne i M. Bolmida, s’explica la conducta de nens i adolescents, a partir de les tipus de relació i comunicació que es mantenen tant a nivell familiar com entre família i altres institucions socials. Els autors, busquen solucions a la desviació juvenil, analitzant les conseqüències que tenen en el desenvolupament de l’infant, els dos models més representatius de nucli familiar: l’hiperprotector i el democràtic-permisiu.  

Característiques de la família hiperprotectora: els pares resolen tots els problemes i satisfan qualsevol desig del fill. Mai no hi ha càstig per les coses mal fetes.

Característiques de la família democràtica-permisiva: els pares no exerceixen l’autoritat, és una relació simètrica. No hi ha càstig perquè es canvien les normes i límits segons convingui als fills.

Encara que pareixen dos models diferents, les conseqüències en el desenvolupament de l’infant seran molt similars. Ambdós models, impedeixen el desenvolupament de la responsabilitat, de la resolució de conflictes, de decisió, del sentit de la realitat i la capacitat per fer front a qualsevol situació adversa.   

Aquesta falta de normes i límits i de càstig, que buscava el benestar i la felicitat de la família, es traduirà en desconfiança dels fills cap els pares i el creixement de conductes inadequades. Els fills buscaran una nova estructura, amb valors i cultura diferents, que els aporti el sentiment de pertinença al grup del que formen part.

Tot això impedeix desenvolupar una bona autoestima i autoconcepte,  dificulta les relacions socials i en definitiva no permet que els nens arribin a ser persones autònomes i felices.  

Com ja es sabut, els extrems són perjudicials. S’haurà de buscar un model de família que combini el diàleg amb l’autoritat, les normes i límits amb el premi i el càstig, amb un nivell d’exigència adequat a l’edat, dins un clima afectuós. Totes aquestes estratègies englobades dins la disciplina inductiva permetran al nen construir la seva autonomía moral i actuar en coherència als seus propis valors. 

La resiliència

“ Pienso que todos tenemos la semilla de la resiliencia; de cómo sea regada depende su buen crecimiento”

Palabras de un adolescente de Nueva York. En Laura J. Hilton,  La voz de los jóvenes, Vol. 5, No.

3/1994. Ginebra, Suiza.

Des de fa molt temps s’ha buscat un terme per definir la capacitat d’alguns éssers humans per a superar condicions adverses i, a més a més, transformar-les en avantatges o estímuls per al seu desenvolupament  biològic, psicològic i social.

Així, del terme “invulnerabilitat” o “capacitat d’afrontar” plantejats per la investigadora E. Werner, hem arribat fins a resiliència. Aquesta paraula prové del llatí, resilio, que significa, tornar enrere, donar un salt o rebotar. El concepte, es va començar a utilitzar en física, i expressava la capacitat d’alguns materials per a recobrar la seva forma original després de ser sotmesos a una pressió deformadora.

Però, en 1972, Michael Rutter l’adopta per a les ciències socials per a referir-se a la "capacitat del ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i inclòs, ser transformades positivament por elles".

La resiliència implica dos components:

• Resistència enfront les adversitats, és a dir, capacitat per mantenir-se davant grans exigències i pressions
• Capacitat per aprendre de les derrotes i reconstruir-se creativament, transformant els aspectes negatius en noves oportunitats i avantatges.

Els primers estudis sobre resiliència es basaren en persones que havien viscut situacions límits, com per exemple dones maltractades, nens sense llar o persones confinades en camps de concentració, com Ana Frank. Uns altres estudis estudiaven els riscos, els traumes i la resiliència a nivell grupal.

Un dels estudis més importants per al desenvolupament del concepte de resiliència, és el realitzat per les investigadores Emmy Werner i Ruth Smith. Aquesta investigació realitzada, durant 32 anys a un grup de persones, va aportar dades essencials sobre resiliència, les condicions que l’afavoreixen i els processos de construcció.

Tant els estudis individuals com els epidemiològics van aportar un factor comú en totes les persones capaces de transformar-se positivament: és l’existència d’una persona que els havia acceptat de manera incondicional, tal com eren, independentment del seu caràcter, físic o passat. Altres factors favorables per a la construcció i desenvolupament de la resiliència són:

º    Característiques personals o individuals: temperament flexible, actiu, capacitat d’adaptació i competències relacionals i socials.

º    Factors de l’entorn (família, recolzament social i medi físic): La presencia d’adults accessibles, responsables i atents a les necessitats de nens i joves; existència normes i límits clars i d’expectatives apropiades a la seva edat,  que li proporcionin metes significatives que promoguin la seva autonomia; l’obertura d’oportunitats de participació: sense por a que els infants puguin cometre errors i la figura de l’adult com a referència per a la imitació. 

A aquesta mateixa conclusió va arribar uns dels pioners en l’estudi de la resiliència, Boris Cyrulnik, que desprès de passar per un camp de concentració i perdre als seus pares, va ser acollit per una família que li inculcà amor per la vida i la literatura.

Aquí vos deix una interessant entrevista a aquest neuròleg i psiquiatra, sobre resiliència.

Entrevista a Boris Cyrulnik from Quindrop on Vimeo.

La meva escola

“No se puede olvidar que la mejor aula estarà allí donde el alumno pueda aprender a ser y a vivir”

Blazquez: 1993, 346

“Llibertat de provar, equivocar-se, corregir on i amb qui, invertir curiositat, intel·ligència, emocions, d’apreciar els recursos infinits de les seves mans, de la seva vista, de la seva oïda, de les formes, dels materials, dels sons i dels colors: llibertat d’advertir com la raó, el pensament, la imaginació, cree una trampa ininterrompuda entre les coses i mouen i sacsegen el món”

Loris Malaguzzi

La meva escola és un lloc per a ser viscut i assumit com propi per tota la comunitat educativa: alumnat, professorat i famílies i que interactua permanentment amb el seu entorn natural i social. 

És un espai acollidor que possibilita una gran diversitat de comunicació, d’interralació personal i grupal, afavoridor o inhibidor d’actituds, d’aprenentatges i de comportament.

La meva escola és inclusiva, integradora i oberta, que entén la diversitat com a font de riquesa a nivell cognitiu, cultural, social i afectiu.

És una entitat democràtica, basada en valors com la solidaritat, el respecte envers els altres, la responsabilitat, la tolerància, el diàleg, la cooperació, l’autonomia, la participació i la creativitat.

Els nens són els protagonistes del seu aprenentatge. Són actius i capaços d’aprendre i solucionar problemes. La meva escola afavorirà el seu desenvolupament integral partint de les característiques, possibilitats, peculiaritats, coneixements, vivències i ritmes de cadascú, fomentant l’acceptació d’un mateix i fent créixer la seva autoestima i autonomia.

Per això, serà una escola en propostes metodològiques que permeten al nen construir el seu aprenentatge, buscant, experimentant, descobrint, repetint, provant, equivocant-se, creant, manipulant, reconstruint, activament.

Amb activitats globalitzadores que tinguin interès i significat per a ells, que permetin l’experimentació, el joc i la interacció social i física, sempre en consonància amb el desenvolupament evolutiu.

Per tot això, és una escola que ofereix gran riquesa de materials i instruments, espais que convidin a l’observació, situacions que promoguin el llenguatge, la representació, les emocions y les relacions, sense oblidar que els contextos quotidians són una via privilegiada per a desenvolupar aquesta activitat.

És una escola que interpreta la interacció com un potencial educatiu indiscutible si es desenvolupa en un clima d’afecte i seguretat, amb estabilitat en les referències (mitjançant la continuïtat dels mestres o tutors en un mateix cicle), amb interaccions personalitzades nen-adult, activitats conjuntes entre iguals i supervisades per un adult que afavoreixin relacions constructives i que ajudin a superar conflictes.

En definitiva, es tracta d’una escola que permet el desenvolupament integral de l’infant, mitjançant el joc, activitats globalitzadores i significatives, que potenciïn  l’autonomia personal, la interacció, la col·laboració i el respecte entre els nens, en un ambient acollidor i segur, on participen escola i família per igual.

Com vaig comentar a la primer activitat d’aquesta assignatura, crec que el desenvolupament emocional s’ha de posar per damunt de certs continguts curriculars. 

Així, sobre la base de

aprendre a ser i aprendre a viure junts,

podem començar a

aprendre a aprendre i aprendre a fer.

La Caixa de Convivència

La caixa de convivència ofereix activitats per a treballar diferents aspectes que intervenen en la convivència. Conté activitats pels diferents nivells d’infantil i primària, què treballen competències bàsiques com la competència social, comunicativa, social i ciutadana, aprendre a aprendre, d’iniciativa i autonomia, coneixement i interacció amb el món físic, etc. Si voleu visitar-la, clickau  AQUI  

De totes les activitats que ofereix la Kxa, per a treballar diferents aspectes que intervenen en la convivència, he triat

 El tren de les emocions.

Per què l’he triat

M’agrada aquesta activitat perquè a banda de treballar les emocions, és desenvolupen moltes competències bàsiques. A més a més, es treballa amb tot el grup a la vegada.

És una activitat senzilla, que necessita pocs materials per dur-se a terme, però a la vegada pot desenvolupar-se i canviar-se segons les necessitats. Per exemple:

Es poden intercanviar els papers que fan els infants.

Encara que inicialment es pot començar per tres emocions, aquestes és poden anar canviant i ampliant.

També hi ha la possibilitat que els nens portin de casa fotos o retalls de revistes on hagin trobat l’expressió d’una determinada emoció i aferrar-les a vagons fets amb paper, per tenir una referència visual (pot ser molt útil per alguns nens).

Un altre dels aspectes que m’agrada és que permet el moviment dels nens. També aprenen a esperar el seu torn i adaptar-se a les normes.

Aspectes a treballar amb aquesta activitat

Amb aquesta actividad es pretèn que els nens puguin coneixer les pròpies emocions i també reconeixer les dels altres.

Així mateix es treballen les seguents competències bàsiques: comunicativa, d’iniciativa i autonomia, d’aprendre a aprendre i social i ciutadana.

En el mateix ordre es desenvolupen continguts com saber reconeixer i expressar emocions, prejudicis, comunicació, discriminació i es desenvolupen habilitats cognitives i habilitats socials.

En què consisteix.

Es divideix la classe en dos grups:

Un dels grups formarà els vagons del tren.  Cada vagó estarà format per 2 o 4 alumnes i, representarà una emoció. En aquest cas: 1r vago: content/a, 2on vagó: trist/a i 3r vagó: enfadat/ada.

L’altre grup representaran els viatgers. Cada alumne viatger durà una targeta amb una situació que representi una emoció de les dels vagons.

El tren circularà i en sentir un xiulet s’aturarà. Cada persona que viatja tindrà l’oportunitat de pujar al tren una vegada en cada estació. Explicarà a les persones del vagó la seva situació i si reconeixen i coincideixen les seves emocions amb les que transporta el vagó, la deixaran pujar, sinó haurà d’esperar a l’altra estació.

Quan totes les persones viatgeres hagin aconseguit pujar al tren, aquest s’aturarà i comentarem en grup i per vagons, quines persones han deixat pujar i quines no i el perquè.

Materials per a dur-la a terme

El material necessari consisteix:

º    Fitxes d’emocions i de situacions que representin aquestes emocions. 

º    Un xiulet.

Pràctica període d'adaptació

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

Crec que la mestra no ha donat una resposta molt adequada. Si bé es cert, que ella també a d’adaptar-se dins aquesta nova situació, jo hauria triat unes altres paraules per comunicar el mateix a la mare. Els pares han de tenir confiança no només en el centre, sinó en l’educadora en qui recau l’atenció i cura del seu fill. Jo, en aquest cas, recordaria  o explicaria (si no s’ha fet abans amb les reunions pertinents) a la mare, la importància d’aquest període i les raons que sustenten dur-lo a terme de la manera en que s’està fent. 

Entre poc i massa, sa mesura passa

He trobat aquests vídeos que desenvolupament els conceptes de pares sobreprotectors i permisius.