Emocions, família i escola

Vaig una mica endarrerida amb aquestes feines, però en aquest moment vull parlar d’una emoció i de la relació amb la família i l’escola. Ja he comentat en altres entrades que les emocions depenen molt de les vivències de cadascun. Pens que el diàleg família-escola ha d’esser fluït i sincer i amb ambdues direccions. No es tracta de contar-ho tot, però sí aquelles situacions especials, ja siguin bones o dolentes o, aquelles que, surten de la quotidianitat i poden afectar el comportament dels nens. Almenys, el meu home i jo, així ho feïm i crec que el resultat sempre ha set beneficiós, tant per als meus fills com per a naltros o els mestres. 

Fa uns dies que ha mort el meu pare. L’estimava, l’estim molt. Com jo, els meus fills. Tenien una molt bona relació amb es “güelo”. De fet, aquest any passat vam viure a casa seva mentre jo rebia tractament.  D’altra banda, el meu pare sempre havia tingut molt de feeling amb els infants i per tant el vincle existent era fort i segur.

Sabia que comunicar als meus fills aquesta noticia seria un moment difícil. Quan el meu pare va empitjorar en la seva malaltia vaig començar a preparar el terreny. En un primer moment, els nens sabien que anava a l’hospital per a veure’l. Pocs dies després el meu home i jo els vàrem dir que estava molt, molt malalt. Ràpidament, el meu fill gran, té 9 anys, va preguntar: Però no es morirà, no? Bé David, ningú sap quan es morirà i es güelo pren tots els medicaments que li donen els metges, però està molt, molt malalt. Té molta febre i una infecció molt grossa.

Era evident que el güelo moriria d’un moment a l’altra, tenia càncer i ja no podia lluitar més del que ho havia fet, però per diverses raons, no podia donar una explicació tant rotunda.  Per tant, vàrem intentar donar explicacions senzilles, però a la vegada, quan més fidels a la realitat millor.

A casa, hi havia un ambient tens. Encara que, davant els nens un intenta estar el més calmat possible, en aquestes situacions, les emocions són difícils de controlar.

Com en altres ocasions, estava ben segura, que podia comptar amb el suport de l’escola,  ja fos per a demanar consell com per a vigilar els nens. Vaig parlar  amb les mestres dels dos petits, per explicar  tot el que estava passant. Així, si veien algun comportament estrany en els infants, sabrien per quin motiu podria ésser i com ajudar-los.

Pocs dies després, moria el meu pare. Quan vaig comunicar la noticia als meus fills, els meus ulls estaven plens de llàgrimes i ells varen quedar callats, pensatius. No volia plorar desconsoladament davant ells, però tampoc amagar els meus sentiments.  Na Paula, té 4 anys, va ser la primera que va expressar el seu dol: plorant deia,  “echo de menos al güelo”. Si, és molt petita, però ja sap que vol dir que una persona es mor, ja no la podrà tornar a veure mai més. Els dos nens estaven més tancats. Això em preocupava, sabia que entenien perfectament la situació i que estaven desconsolats, però no ho expressaven. Els hi vaig dir que si a l’escola tenien ganes de plorar o qualsevol altra sentiment, que ho expliquessin als mestres, o inclòs a un amic. Per descomptat ho vaig comunicar als mestres.

El primer que va fer en Jordi en arribar a l’escola va ser dir-ho a la seva mestra. Finalment a la tarda, va rompre a plorar i a expressar que enyorava a l’avi.  En David,  encara que feia moltes preguntes (sempre les fa, sobre qualsevol tema), seguia sense expressar els seus sentiments, encara que la seva careta i els seus ulls ho deien tot. David, vaig dir-li, si vols plorar, plora. Es papa, jo, sa güela, els tius,.... tots plorem, perquè estimem molt al güelo i l’enyorem. Si plores, podràs quedar més tranquil. Finalment va poder plorar i després em va dir: mami, ara estic millor.

La mestra d’en Jordi em va proporcionar uns contes relacionats amb aquest tema.

Aquí us deixo els títols, per si algú els necessita en alguna ocasió. A mi m’han ajudat com a mare, però també poden ésser molt útils com a mestra.

BONA NIT, AVI! Roser Bausà i Carme Peris. Ed. Lóguez. 2004

ET TROBO A FALTAR. Paul Verrept. Ed. Juventud, SA. 2000

NO T’OBLIDO. Jennifer Moore-Mallinos. Ed. Edebé, 2006. En aquest cas es tracta de la mort d’una mascota, però pot traslladar-se a la mort d’un ésser humà.

També em va donar un document realitzat per l’EOEP d’Eivissa i Formentera:  que conté un conjunt de  pautes per ajudar als nens en aquest procés de dol, començant per l’ajuda a un mateix. Em va proporcionar molta ajuda. D’una banda, va donar conformitat a les pases seguides i, d’altra banda, va aportar informació nova i d’utilitat. Amb el permís de les persones interessades, aquí vos adjunt el link del document, perquè pens que pot ésser útil per a qualsevol persona.

ORIENTACIONS PSICOPEDAGÒGIQUES A TENIR EN COMPTE EN EL PROCÉSDE DOL.

Gràcies a tots!!!!!!