Hola, som na Rosa. Fa 3 anys que vaig iniciar aquests estudis amb molta
il·lusió. Record l’eufòria del primer any i les ganes de fer-ho tot amb el
mínim d’anys possibles. Ara, ja no tenc pressa. Desprès de pensar i repensar si
continuar o no amb els estudis, perquè combinar-ho amb feina, casa i tres fills
és difícil i costós, val la pena seguir. En aquest moment l’objectiu o la
motivació que em guia és el profit que trec d’allò que vaig aprenent. Algunes
de les assignatures d’aquesta carrera, donen resposta a moltes preguntes que em
faig a jo mateixa, no ja com a mestre, sinó en tots els aspectes de la vida
quotidiana, però sobretot com a mare.
En el moment de reflexionar sobre els sentiments que provoca aquesta
assignatura en mi, una esgarrifança recórrer tot el meu cos. Tal vegada les
meves recents experiències, carregades d’emocions, produeixen aquest efecte.
D’altra banda, alguns treballs realitzats i el propi transcurs de la vida, han
anat desenvolupant la meva capacitat d’introspecció i si, posar nom als
sentiments i expressar-los és un tasca difícil, però gratificant.
A més a més, després de veure el documental “Pensant en els altres” i
la metodologia del professor Toshiro Kanamori, crec que el
desenvolupament de l’educació emocional ha d’esser el motor de tota ensenyança.
Aquest professor desenvolupa una sèrie de valors molt difícils d’ensenyar com
l’empatia, el respecte mutu, la tolerància, o la convivència, i a més a més, ho
fa de manera significativa per als seus alumnes. És un clar exemple de com
ensenyar i aprendre a ser persona i viure en societat.
De poca cosa serveix tenir coneixements
extraordinaris si un no pot conviure amb la resta del món.
Vivim en societat, necessitem la companyia d’altres persones i moltes
vegades les relacions es trenquen per no poder entendre, acceptar, regular i
expressar els sentiments, ja siguin els nostres o de les persones que ens
envolten. Així, per exemple, succeeix en un programa televisiu anomenat
“hermano mayor” on s’ajuda a adolescents o joves amb greus problemes de
conducta i a les seves famílies a refer els seus vincles. Quasi sempre, la clau
per a refer aquestes relacions radica en l’expressió de sentiments amagats o
retinguts i de posar-se en la pell dels altres.
Així és què tenc moltes expectatives pel que fa al desenvolupament
d’aquesta assignatura. Com he comentat abans, crec que per damunt de certes
competències curriculars, es situa el desenvolupament emocional. Entenc que
aquesta educació emocional permet l’evolució o creixement de dos dels Pilars de l’educació que apunta Jacques Delors, aprendre a ser i aprendre a viure junts, i aquestos a la vegada, permeten el
desenvolupament cognitiu, és a dir, aprendre a aprendre o conèixer i aprendre a
fer. Per tant,
esper adquirir estratègies, destreses que em permetin ajudar a que els nens
coneguin les seves emocions i reflexionin sobre elles: què senten, per què ho
senten, que poden fer per mantenir o repetir certes emocions o calmar-les,
canalitzar-ne d’altres, com les poden expressar, comprendre quin efecte
produeixen les nostres accions sobre els altres, quins sentiments els hi
provoquen, ..... perquè el benestar emocional, els permetrà un desenvolupament integral.
No hay comentarios:
Publicar un comentario